Punctum

Barthes señala dos elementos en una fotografía: el studium y el punctum. El studium, tiene que ver con la cultura y el gusto. Puede interesarme una fotografía, incluso “a veces emocionarme, pero con una emoción impulsada racionalmente, por una cultura moral y política”. “Muchas fotografías permanecen inertes bajo mi mirada. Pero incluso entre aquellas que poseen alguna clase de existencia ante mis ojos, la mayoría tan solo provocan un interés general (…) . Me complacen o no pero no me marcan”. “La fotografía puede gritar pero nunca herir”. “No hay ningún punctum”.
El punctum de una fotografia –señala Barthes– “es ese azar que en ella me despunta”. “Surge de la escena como una flecha que viene a clavarse”. El punctum “puede llenar toda la foto” (....) aunque “muy a menudo sólo es una detalle” que deviene algo proustiano: es algo íntimo y a menudo innombrable

miércoles, 26 de noviembre de 2014

Presentació del llibre

Amb en Martí fa molts anys que col·laborem i ja havíem fet un llibre plegats sobre plantes tòxiques. Ara hem volgut fer un altre aproximació al massís, mes estètica i poètica, i aquest treball ha estat una oportunitat de luxe.
Quan vàrem començar el projecte no hi havia una idea definida d’entrada sinó que el llibre s’ha anat construint al llarg del temps, sortida a sortida, imatge a imatge. També hi han hagut converses i reflexions que d’alguna manera es reflecteixen en les imatges i que hem intentat transmetre. Aquest text de presentació es una oportunitat per a compartir-les amb vosaltres.
Aquest llibre no es una visió del Montseny; es mes aviat una mirada. Si haguéssim de resumir el llibre en una sola frase, podríem dir que es una celebració de la bellesa del massís.
El paisatge forma part del nostra patrimoni i resulta difícil separar la natura de la cultura. Al
massís tenim paisatges de bellesa mediterrània, mes austera i arrapada a la terra,  i també tenim paisatges rotundament bells; paisatges exuberants, i la fageda, sens dubte, n'és un.  El color es clàssicament un element molt important en la fotografia de paisatge i de natura i la estacionalitat, amb els seus canvis de colors, n'és un bon exemple. Aquests canvis son un veritable regal que es fa especialment espectacular a la fageda.  El color es molt rellevant però de vegades es visualment tant potent per si sol, que no ens deixa veure altres coses importants.
Fer fotografia de paisatge pot ser molt fàcil i difícil alhora. Fàcil perquè davant de la beutat de certs paisatges,  sobre fins hi tot el fotògraf... però el repte es anar mes enllà; hem volgut mostrar aquests paisatges esplendorosos però també altres paisatges mes humils i modestos. També hem volgut fer exercici un de síntesi, intentant mostrar la essència de les coses, de vegades despullant-les del color, en un intent de mostrar la forma.
En aquest sentit, la nuesa de l’hivern ajuda a mostrar aquesta essència; a tots se’ns en va la mirada en els rogencs de la tardor o en els verds lluents primaverals però hi ha una bellesa molt especial en les branques nues i en les fulles seques. L’hivern es un com una imatge en blanc i negre, amb una bellesa aspre i continguda on el color es queda un pas enrere, mostrant les coses sota una visió diferent.  Es un paisatge en letargia, que ens regala aquest Montseny mes íntim.  
Un altre de les nostres voluntats ha estat mostrar la bellesa de les coses petites, dels detalls que de vegades passen desapercebuts. En aquest cas vol ser un treball mes poètic i reposat;  i es que la fotografia no necessàriament ha de tenir sempre un significat ni portar implícit un discurs; hi ha fotografies que son com haikus japonesos en el sentit de que no son una manifestació que vulgui anar mes enllà de si mateixa.
També hi han que imatges son alhora un testimoni del passat i del present. La fotografia també té un paper testimonial; en aquest sentit el fotògraf es una mena de taxidermista que aixeca acta d’un lloc, d’un instant…
La petjada de l’home te una empremta molt marcada en el massís, formant part del paisatge.
La arquitectura també es un element important que hem volgut fer present. De vegades, mes que les imatges conegudes per tots, hem volgut mostrar detalls que poden passar desapercebuts.
Ancestralment, la natura ens ha generat una barreja de por i admiració: hi ha una natura amenaçant, capaç de destruir les collites o les cases i un altre benefactora que ens proporciona aliment i aixopluc. Amb la industrialització vàrem passar a dominar aquesta natura, que avui veiem des de un prisma mes paternalista, com quelcom virginal i intocable que cal protegir.
Malgrat tots aquests canvis en la nostra manera d’apropar-nos, en la natura sempre hem vist quelcom sobrenatural e inabastable, que no comprenem. Per això es un lloc on també es dirigeix la nostra espiritualitat. Hi ha una espiritualitat  mes explicita que es manifesta en les esglésies, ermites i monuments religiosos que hi ha abastament a tot el massís;  per altra banda i ha una espiritualitat que va mes enllà de la simbologia i que emana de la nostra essència i de la pròpia natura. Sovint els boscos i les muntanyes transmeten una grandiositat i una solemnitat que ens apropa a quelcom inefable que no podem abastar. 
Molts de nosaltres també ens apropem al massís cercant un espai de pau i tranquil·litat i, en aquest sentit, el Montseny també es un espai d’espiritualitat.
En el llibre també hem volgut mostrar tots aquests aspectes que tenen a veure amb la relació dels éssers humans amb la natura i amb el Montseny:  hi ha el Montseny ric en biodiversitat, el dels homes que hi viuen i treballen, el del poetes, un Montseny espiritual...
Finalment veu la llum la obra, però el cercle encara no està complert. Nosaltres hem estat uns actors, una mena de catalitzadors i, per tant, només som una etapa del procés.
L’obra s’acaba amb la vostra mirada, que es la que realment acabarà dotant de significat aquest llibre.





sábado, 18 de enero de 2014

  



Dríades pintadas. (El fuego secreto de los filósofos –Patrick Harpur–)

            Un cuadro de un árbol es un mal cuadro (decimos) si es una mera copia del árbol que recoge solamente la superficie. Platón ponía objeciones al arte por este motivo. Como la realidad yace en el mundo eterno de las formas, del que deriva todo en este mundo, todo lo que vemos es ya una copia de un original.  Hacer posteriormente una copia de esa copia, decía Platón, «es un grado más de separación de la realidad y por lo tanto algo engañoso y pernicioso».
            Plotino rechaza la noción de Platón señalando que «si alguien menosprecia las artes por el motivo de que éstas imitan a la naturaleza, le recordamos que los objetos naturales sólo son imitaciones en si mismos, y que las artes no imitan simplemente lo que ven, sino que re-ascienden a esos principios (logoi) de los que la propia naturaleza deriva.
            Mediante la imaginación, pues, podemos imaginar la forma del árbol, la «arboridad» de un árbol, lo que hace que nuestra re-creación del árbol sea más real incluso que el árbol natural. El árbol no es ya un árbol literal, pero tampoco es meramente metafórico, como si se pintara la dríade del árbol en lugar del árbol. El cuadro, en otras palabras, cumple –como todas las obras de arte– los criterios de lo daimónico. Es literal y metafórico (o, más bien, una creación que hace redundante la distinción). Es a la vez universal, su «arboridad», y particular, un roble. Existe entre el artista y el mundo, en una representación que reúne a ambos; y, como tal, es personal y subjetivo (según la percepción del artista) e impersonal y objetivo (según la imagen arquetípica del árbol). La obra de arte nos instruye en esa doble visión que, según decía Blake, se requiere para verla.